Des de fa ja alguns anys ha calat la sensació que en lloc de viure del turisme, el turisme viu de nosaltres. A mesura que els turistes envaeixen nous espais, com a places i barris, podem veure els processos duals de globalització i localització en acció. El turisme es caracteritza per actors globals internacionals (plataformes digitals incloses), mentre que al mateix temps s’expandeix ràpidament a escala local, transformant culturalment els pobles, barris i ciutats, amb productes per al consum local que atreguin els visitants.

És el procés de la turistificació o gentrificació turística i les conseqüències són ben conegudes. Els preus de les cases i els lloguers pugen, desplaçant als residents. També hi ha desplaçament comercial, ja que canvia el caràcter de les botigues. Els negocis tradicionals són substituïts per botigues orientades a atendre els turistes. Els bars i restaurants de tota la vida són reemplaçats per establiments més cars (com no, directament franquícies internacionals). Finalment, està el desplaçament cultural o mental, que es produeix quan aquests mateixos canvis acaben repercutint en l’essència i identitat d’un poble o comunitat, desposseint als seus habitants del sentit de pertinença.

A mesura que avança l’escala del canvi residencial, i les botigues i els serveis canvien per a centrar-se en els turistes o els nous residents, els residents restants poden sentir una sensació de dislocació malgrat romandre físicament en el barri.

A més, apareixen i es consoliden nous models de turisme. Hi ha una nova generació de turistes que s’aventura en àrees prèviament inexplorades, cercant autenticitat. Hi ha un nou patró que converteix el mateix estil de vida local en un bé de consum. En lloc d’una ciutat amb punts turístics limitats espacialment i temporalment, el paisatge de la ciutat o del poble és en si mateix una mercaderia durant tot l’any. La seva gent, fins i tot aquells que no tenien connexió amb la indústria turística, es converteixen en «extres» en l’aventura «autèntica» d’una altra persona. Es tracta de la turistificació de la vida quotidiana.

Si la turistificació o gentrificació turística es pot definir com la transformació d’un barri o poble de classe treballadora -o classe mitjana- en un enclavament relativament pròsper i exclusiu amb botigues, restaurants, edificis complets i espais públics orientats a satisfer les necessitats dels turistes, la turistificació de la vida quotidiana implica la transformació de gairebé la totalitat de les nostres experiències en mercaderies: les nostres cases, cafès, barris, llocs de reunió, transport, cultura: tot pot vendre’s.

La pregunta aleshores és si els nostres espais i nosaltres mateixos ens hem convertit en mercaderies turístiques… Ens estem venent massa barats? La resposta és sí.

Són els beneficis de l’economia turística compartits de manera justa? La resposta és no.

Si bé tots sofrim l’impacte negatiu de l’economia turística (l’augment dels preus de l’habitatge i el lloguer, l’expulsió dels nostres espais), la majoria de nosaltres no collim les recompenses.

Això sí, seria ingenu pensar que podem viure sense turisme a mitjà termini, o que podem substituir-ho de la nit al dia.

Per això hem de construir comunitats que tinguin major resiliència davant l’impacte del turisme. Fer que les nostres comunitats siguin més resilients significa polítiques que donin suport al teixit social, cultural i econòmic de Sóller.

Hem d’acabar amb els lloguers vacacionals il·legals, fer costat a les petites empreses locals per a evitar que siguin desplaçades, fomentar l’educació i la bona ocupació enfront de les condicions sovint precàries que veiem en les economies estacionals, potenciar el transport públic i diversificar-lo (la nostra recent proposta d’una nova ruta d’autobús a l’aeroport a través de l’hospital de Son Llàtzer ajudaria molt a alleujar la pressió sobre la ruta de Sóller a Palma, que pot veure’s desbordada en temporada alta). Cuidar i nodrir l’ús de la nostra llengua, recuperar l’espai públic, lluitar contra els obstacles visuals i físics que amenacen les nostres places.

També per a millorar la resiliència de les nostres illes enfront del turisme, Podemos ha cercat millorar les condicions socioeconòmiques de les persones treballadores apujant el salari mínim, entre altres mesures, ha lluitat contra la precarietat, s’ha posat del costat de les anomenades Kellys, ha millorat la seva salut i seguretat, i ha lluitat per una Llei d’Habitatge més just. Hem de continuar potenciant el nostre sector primari i donar sortida als productes locals (la nostra Llei de Turisme assegura que un mínim del 3% dels productes utilitzats en els establiments turístics siguin locals). De fet, el reconeixement de la insularitat en la nova política agrària comuna (PAC) suposa un abans i un després per al camp balear.

No obstant tot això, la millor barrera contra la turistificació és l’habitatge social. L’habitatge de lloguer social permet perdurar a les nostres comunitats, mitiga l’envelliment de la població, manté unides les xarxes de veïns, amics i famílies. A Podemos no estem en contra del turisme, però només un pla ambiciós d’habitatge públic pot blindar les nostres comunitats contra l’embat formidable del turisme.

Des de Podemos Sóller apostam per construir comunitats que siguin més resilients, comunitats que puguin resistir la implacable mercantilització de la vida quotidiana i de les nostres llars. Volem crear comunitats que puguin protegir-se contra l’expansió del turisme global en tots els racons dels nostres pobles.

En definitiva, crear comunitats que perdurin i que prosperin.